Quiet!

Aquest llibre m’ha agradat molt deixant per un moment de banda la gravetat de la discapacitat d’en Llullu i les conseqüències que té tenir-ne un fill amb aquesta patologia. A mesura que hem anat cursant els estudis d’educació infantil se’ns ha parlat sobre els infants amb discapacitat de qualsevol tipus i algunes estratègies per tractar amb ells a classe, però no s’ha incidit massa en com se senten aquests pares i els grans esforços que han de fer per tenir i oferir una vida digna. El llibre ens mostra les novetats que sorgeixen a la vida de la família del nen, més concretament del pare, a mesura que van adaptant les seves vides a una altra vida que requereix una atenció i implicació constant degut a la invalidesa de l’infant. Penso que és una situació molt dura ja que allò que més desitgen uns pares és que el seu fill neixi amb bona salut i que no tingui cap problema a mesura que creix.

Aquest cas ens explica com el pare, sobre tot quan Llullu era ben petit, fa inevitables comparacions de com és el seu fill (i com serà de més gran) i de la resta de nens. Aquests pensaments són fruit de la frustració que pateixen molts de pares, sobretot als primers anys de vida d’un fill amb discapacitat, el fet de dir “això no ho farà mai”, com passa quan el pare veu com ballen i corren uns nens. El llibre també ens mostra com el pare afronta el fet de tenir que tractar tots els dies amb aquesta discapacitat. Es pot veure com es recolza en el sarcasme i el sentit de l’humor, formes d’actuar que eviten viure en una frustració contínua.

Hi ha parts de la lectura que parlen sobre els moments d’anar al metge, al pediatra, a especialistes, etc. Aquestes situacions són les que més m’han fet reflexionar, el fet de tenir un ser estimat que pateix, de cercar remeis on sigui amb l’objectiu de trobar una millora i que no s’obté cap millora considerable o cura. M’han fet reflexionar ja que aquesta situació ha sigut, en part, molt propera a mi. Dic en part perquè no és el mateix cas, jo no pateixo una discapacitat i menys encara tan greu, però sí un problema que m’ha fet visitar tota classe de dermatòlegs, provar remeis alternatius i alguns altres que han acabat empitjorant més encara la meva pell. He vist la frustració en els meus pares al veure que, al llarg dels anys, no s’ha trobat la clau per curar o, al menys, millorar. I en aquests casos, tant el meu com el cas de la família del llibre, es pot arribar a tal frustració de pensar en deixar-ho córrer, però és la mateixa estima la que no ho deixa fer.

Aquesta família no ha trobat únicament problemes dins el mateix nucli familiar, sinó també a l’hora de fer front a situacions tan quotidianes com és esperar l’autobús, entrar dins un ascensor, etc. En el cas d’en Llullu se’ns explica com la societat no està ben estructurada físicament ni mentalment per fer front a situacions com aquestes, el simple fet de passar pel carrer i que estiguin els cotxes aparcats damunt l’acera, llocs públics amb graons que dificulten el pas de cadires de rodes i cotxets, ascensors estrets, etc. Caldria tenir en compte la diversitat i les diferències que hi ha a la societat i ser més flexibles i oberts mentalment per a que barreres i situacions com les que he esmentat abans no es produeixin, a més de deixar de veure aquests casos com a “problemes”.